Maybe...

Normalment, la gent busca la felicitat per naturalesa (clar esta que sempre hi ha un ser estrany que l'únic que busca es quedar-se sol, però això ja son extrems xD) I també normalment, quan la gent la troba, s'en adona de que una enorme dosis d'alegria envaeix el seu cos. Encara que hi han molts tipus d'alegria, per definir-la una mica podríem dir que la alegria que envaeix el nostre cos es directament proporcional a la dificultat que es tingui per trobar-la. Però com solen dir de mi, jo soc estrany, estrany amb ganes. El dimarts, vaig començat 4º d'E.S.O. Dic començar però nomes vam anar a buscar els llibres. El cas es que temps enrere, concretament un any, desitjava completament tot el que va passar ahir: Em va tocar a classe amb la extingida "Yume", els "amics" no es van riure de que em vaig deixar el cabell llarg, (i per que es tenien que riure? Doncs perquè el jovent som així, tots uns fills de putes xD) ben be al contrari, els hi va agradar i tot. Es que abans potser me'l tallava massa curt... Així doncs, dos opcions fetes totalment al atzar, que abans hauria desitjat tant, m'haurien tingut que portar força felicitat no? Nomes dir que el que quasi era un dia perfecte, em vaig allitar amb ganes de plorar.


Serà que deixaré un centre en el que porto ja 11 anys de la meva vida?

Serà la primavera, que la sangre altera?

O mes be, serà culpa de la crisi?